Com diu en Xicu Cabanyes, si fos tant fàcil explicar-se sense enganyar ningú i trobar la comprensió i la tolerància dels qui escolten, aleshores sí que seria gloriós fer d’artista, encara que no triomfessis. Però d’una o d’altre manera tots trobem trucs per seduir i llimar resistències i també perquè ens sedueixin, fabricant aquesta deliciosa corrent que ens portarà, enlluernats, davant de les grans veritats i també de les mentides més miserables de la producció artística.

Vivim un temps en què tot passa tan ràpid, que les persones sensibles no podem evitar estar constantment neguitoses degut els esforços que hem de fer per posar-nos al dia sense que ens entabanin.

La nostra cultura occidental, tant bon punt s’ha pogut desempallegar de les mentires del clero i la basarda dels militars, ha crescut fins a quotes inimaginables de llibertat mental.

Hem crescut tant amb aquest excés d’informació sense pair que el més insignificant dels homes es creu un deu vivent i qualsevol desaprensiu es veu amb cor de fer propostes agosarades que ni ell mateix es creu, només per veure si ens ho empassem i poder viure de franc. Aguantar tots aquest paràsits, que abusen dels avantatges que dóna la llibertat, és el preu que hem de pagar tots els que creiem que l’esforç i l’honestedat són les úniques eines que ens poden donar l’autentica llibertat.

Hem comprovat com el pas del temps és implacable amb la producció humana, reafirmant el que s’ha fet amb convicció i esborrant el que és ordinari o barroer, pensat tant sols amb l’objectiu d’obtenir resultats immediats.

Estem convençuts que gaudireu com nosaltres d’aquest màgic “Passeig per el Bosc” i que la força tel·lúrica i el magnetisme de les seves escultures us seduiran per sempre més.

Xicu Cabanyes

Ara que estic al tram final de la meva vida artística i biològica, puc dir, amb una mica de complaença, que de totes les idees que sempre se m’han acudit, la millor ha estat fer el Bosc d’Escultures de Can Ginebreda i fer-ne hereu el meu poble, Porqueres, que garantirà que sempre serà un espai públic per a tothom.

Dels més de 2.000 projectes i maquetes que he realitzat en aquesta tossuda i llarga vivència artística (que ha passat sense adonar-me’n), uns 150 els he pogut dur a terme al Bosc de Can Ginebreda i una altra part molt més petita, per la comarca. També he fet algunes tímides sortides a Estocolm, Itàlia i Andorra en un espai públic i a particulars. Aquesta ha estat la meva font d’ingressos per anar tirant i poder construir el Bosc.

Mai he tingut condicions i voluntat per formar part del que s’anomena “cultura oficial”. M’agradaria que la meva feina reflectís l’espai on m’ha tocat viure: vaig néixer en un país feixista i em moriré igual que els meus pares, avis i moltes generacions més tirant enrere, sense poder veure el nostre país lliure i republicà.

Sempre he valorat molt els oficis per la connexió que hi ha entre les mans i el cervell ―reflexió i execució―; això és formidable. L’escultura ho té tot: l’ocupació de l’espai i el llenguatge dels materials, que si no t’hi fas amic i no intentes parlar el seu idioma, no aconseguiràs treure’n res de bo (més aviat la destrucció del bloc de pedra, el tronc de fusta, el ferro o tants de materials com se’t posin a les mans). De fet, treure partit dels materials és igual de complex que tractar amb persones amb caràcters variats que no pots evitar: has d’anar molt amb compte de com tractes el seu bei, si en vols aconseguir uns bons resultats. Amb l’escultura pots parlar de tot: de política, d’eròtica, de versardes transcendentals, de publicitats polítiques i religioses (que gairebé és el mateix i, si no, vegeu la història de la humanitat, escrita quasi tota en volums escultòrics, des dels dòlmens, els menhirs, els obelisc i els ziggurats, fins a les catedrals i els campanars, cerclant el sopluig i l’erecció permanent). Des del paleolític fins avui mateix, l’home ha tingut una tossudesa invariable a la recerca de materials que erosionin altres materials per a poder fer realitat una forma somniada.

Can Ginebreda, amb tota la humilitat que faci falta, també vol ser aquest llibre petri que s’ofereixi al visitant que, movent-se per camins i corriols acaronat per pins, alzines, roures, cirerers d’arboç i marfulls, entre moltes altres espècies del riquíssim catàleg vegetal que tenim, es deixi motivar per les escultures que s’anirà trobant.

L’any passat ens van visitar unes 6.000 persones, vam tenir 1.300 visites a la nostra web i vam aparèixer en alguns articles de diaris i també en algun programa de televisió. Amb en Marc, el meu ajudant, continuem plantant escultures procurant que el bosc continuï net i digne perquè tothom s’hi trobi a gust.

El meu agraïment a l’Ajuntament de Porqueres, als visitants i als amics del Bosc per la seva bona disposició per tirar endavant el Bosc de Can Ginebreda.

Xicu CABANYES